divendres, 31 de juliol de 2009

L'evolució històrica i terminològica dels 'Think tanks', a EINES


Aquesta setmana s'ha presentat el darrer número de la revista EINES de la Fundació Irla que gira al voltant de les oportunitats de la crisi. En aquest sentit, la revista recull una conversa entre el conseller d'Innovació, Universitat i Empresa, Josep Huguet, i l'empresari Josep Legares (web), coautor del llibre Pla de vol.

A més a més, podreu trobar un article meu sobre els think tanks a la secció 'Finestra' que explica l'evolució històrica i terminològica dels laboratoris d'idees.

dijous, 30 de juliol de 2009

El 40% dels portuguesos està a favor d’integrar-se en una federació amb l’Estat espanyol


Ara fa poc més d’un any, José Saramago va dir al Diário de Noticias que Portugal s’acabaria incorporant a Espanya com una Comunitat Autònoma més donant lloc a Iberia. Tot i que aquestes declaracions van causar polèmica en determinats sectors d’ambdós estats, aquesta és una idea que Saramago fa temps que rumia. En aquest sentit, la novel·la titualda La balsa de piedra ja recull la metafòrica separació de la península respecte Europa i la seva aproximació a l’Amèrica Llatina.

Doncs bé, sembla ser que l’estirabot de Saramago al Diário ha quallat. Concretament, dimecres es va fer públic el Barómetro de Opinión Hispano-Luso de la Universitat de Salamanca que explicita que el 40% dels portuguesos es manifesta a favor d’integrar-se en una federació amb Espanya. En canvi, a l’altra banda de la frontera les coses no es veuen igual, ja que només el 30% dels espanyols veuria amb bons ulls aquesta possibilitat.

La idea de l’Iberisme

Aquesta hipotètica aliança conformaria el país amb més territori de la Unió Europea i el cinquè en població amb més de 57 milions d’habitants. A més a més , la suma del PIB donaria com a resultat la cinquena economia d’Europa.

De ben segur, aquest escenari faria les delícies dels iberistes, els deixebles del corrent polític promogut per la burgesia intel·lectual que defensava la unió dels països peninsulars. A casa nostra, també van haver-hi intel·lectuals i polítics que van advocar per aquesta idea com Joan Maragall, Ribera i Rovira, Prat de la Riba o Cambó. L’amic i mestre Víctor Martínez-Gil ha estudiat abastament aquest moviment en el llibre El naixement de l’Iberisme catalanista (Curial, 1997).

El que perden per l’est que ho guanyin per l’oest

L’antecedent més immediat d’aquesta qüestió a Portugal és l’enquesta que el setmanari lisboeta Sol va publicar l’any 2006 i que reflectia que el 28% dels portuguesos estaria disposat a “formar un únic país amb Espanya”. Pel que sembla, uns anys més tard aquesta percentatge ha augmentat.

A Catalunya sembla ser que la tendència és una altra. El Cercle d’Estudis Sobiranistes va concloure fa un temps que la independència de Catalunya obtindria un suport del 55% en un referèndum. Així, doncs, si en un futur Catalunya opta per convertir-se en un Estat, els espanyols fills de l’”una, grande y libre” sempre tindran el consol de poder recuperar per l’oest el que han perdut per l’est.

dimecres, 29 de juliol de 2009

Antoni Gurguí: “Tancar Garoña és un luxe car”

Gurguí és membre del Consejo de Seguridad Nuclear (CSN) i ex director general d’Indústria de la Generalitat de Catalunya amb el president Pujol


Avui em faig ressò de la notícia que el diari El Pais publica sobre el tancament de la central nuclear de Garoña (Brgos). Concretament, la peça incorpora un seguit de declaracions d’un dels cinc membres del Consejo de Seguridad Nuclear (CSN), Antoni Gurguí, que va avalar la pròrroga de deu anys de la llicència d’explotació de Garoña.

No és casual que El Pais hagi triat a Gurguí per reproduir les seves impressions, ja que aquest enginyer industrial català va ser proposat per CiU per formar part del CSN juntament amb els dos membres proposats pel PSOE i els dos del PP. Així, doncs, Gurguí desfaria un hipotètic empat entre els altres quatre consellers.

Aquest conseller estratègic confereix un altre element més per entendre ‘Garoña en clau catalana’.

dilluns, 27 de juliol de 2009

L’’Opinió Catalana’ o la creació de marcs sobre els Països catalans


Em faig ressò del segon lliurament dels “lobbies dels partits” que publica l’Avui. Si la setmana passada analitzàvem la Fundació Catalunya Oberta, ara li toca el torn al grup l’Opinió Catalana, creat per Miquel Sellarès (viquipèdia) l’any 1999.

Sellarès assegura que no es pot parlar de grup de pressió sinó d'una "suma d'individualitats que només ens uneix el projecte de construir Catalunya". La diversitat ideològica dels seus 54 membres n'és, diu, la prova més palpable, però el fet de difondre opinions de membres de l'Opinió Catalana i d'altres entitats i plataformes és una manera de mantenir viu l'imaginari dels Països Catalans i aquest discurs en els partits.

Així, doncs, més que fer ‘lobbyng’, l’Opinió pretén consolidar marcs de referència sobre els Països Catalans. És a dir, situar el sobiranisme català a l’agenda política i crear un clima d’opinió favorable. D’acord amb això, no és d’estranyar que Sellarès acusés TV3 d'estar "impregnada de l'imaginari col·lectiu espanyol". Com diu l’article de Xavier Tedó a l’Avui, Miquel Sellarès és el “guardià de l’agenda nacional”.

En contextos d’onades d’espanyolisme —com va ser el triomf de la Roja— és importantíssim que algú es preocupi per mantenir i defensar el discurs públic del sobiranisme català. La supervivència de l’independentisme català va molt lligada a la capacitat de crear discursos públics dominants sobre Catalunya i el dret de decidir.

dissabte, 25 de juliol de 2009

La FAES diu que el nou model de finançament avala la “nació catalana”


Com es pot llegir en el diari Avui, la FAES ―el think tank del PP presidit per José M. Aznar― ha presentat un document elaborat per Gabriel Elorriaga i titulat "Nación y solidaridad: la fractura del Tinell" que sosté que el nou model de finançament és “l’acceptació de l’existència d’una nació catalana diferent de l’espanyola”.

Els analistes populars tenen molt clar que el discurs d’oposició que fa més mal al PSOE és aquella cantarella del “España se desmiembra”. En aquest cas, la crítica al nou sistema de finançament és que aquest ha comportat el reconeixement de la nació catalana. Segons la FAES, que el conjunt del socialisme espanyol hagi avalat aquest model és la evidència que el PSOE ha perdut la seva visió d’Estat. Aquest informe no és gratuït. Aquest informe alimenta la ‘catalanofòbia’. El think tank del PP sap perfectament que el debat identitari els manté vius.

Coderch: "L'energia nuclear no és substitutiva del petroli"

Us "pasto" una entrevista que el portal Cugat.cat va realitzar a Marcel Coderch, enginyer industrial i especialista en l'àmbit nuclear. En aquest vídeo, Coderch parla dels residus nuclears, dels riscos de les centrals i dels cementiris nuclears, entre d'altres.


dimarts, 21 de juliol de 2009

La Fundació Catalunya Oberta: l' 'advocacy tank' català


El diari Avui ha començat un especial sobre els lobbies dels partits polítics. El primer que ha estat analitzat és la Fundació Catalunya Oberta, a qui han presentat com la “còmplice de la Convergència més liberal”. Segons indica el mateix Lluís Prenafeta —exsecretari general de la Presidència entre el 1980 i el 1990 i impulsor de la FCO—, l’any 2001 es va crear la Fundació Catalunya Oberta per bastir una xarxa de periodistes i opinadors amb una presència més que notable en els principals mitjans de comunicació i per marcar de prop Convergència perquè mantingui la bandera del liberalisme alçada.

Aquestes dues característiques essencials la converteixen en un autèntic advocacy tank; és a dir, en un un think tank o laboratori d’idees que treballa per col·locar les seves prioritats a l’agenda política. Generalment, estan vinculats a un partit polític. En el cas de la FCO, la relació amb CDC és molt evident. Molts alts càrrecs dels governs Pujol formen part del seu patronat, com en Joan Guitart, Macià Alavedra, Vicenç Villatoro o el propi Prenafeta.

Pel que fa a l’àmbit comunicatiu, la FCO ha creat una xarxa comunicativa molt important. Periodistes de renom com Enric Canals, Lluís Oliva, Joan Oliver, Valentí Popescu, Josep Puigbó, Francesc Puigpelat o Vicent Sanchis. En aquests moments, estan preparant un diari digital —que durà per capçalera “Catalunya Oberta” i que serà dirigit per Francesc Puigpelat— amb la voluntat de seguir influint en el debat polític català.

D’acord amb això, Prenafeta s’ha envoltat d’un grup de joves periodistes —als que Manuel Cuyàs anomena “Els descarats”— entre els quals es troben l’Enric Vila, en Jordi Graupera o el Salvador Sostres, amb l’objectiu de renovar els peons del discurs liberal català. En aquest sentit, l’ article d’en Cuyàs acaba amb un exhort molt concís i directe: “Va nois, governeu, dirigiu, que això no es pot aguantar”.

Serà interessant seguir les evolucions dels estàndards del present i del futur de la Fundació Catalunya Oberta; un dels principals 'advocacy tanks' de Catalunya.

dijous, 16 de juliol de 2009

Jordi Xifra: «El ‘think tank' és un líder d'opinió»


Enllaço l’entrevista al professor Jordi Xifra que avui ha publicat el diari El Punt. El titular és molt suggerent: “El think tank és un líder d’opinió”. De fet, aquest és el vessant que estic abordant en la meva tesi doctoral: la relació dels laboratoris d’idees i l’opinió pública. És a dir: la creació de marcs i de discursos dominants.

A principis d’any, l’editorial de la UOC va publicar un petit llibre d’en Xifra sobre els think tanks. Aquest és molt recomanable per a tothom que vulgui conèixer, a tall d’introducció, aquest fenomen. Aprofito l’avinentesa per avançar-vos que properament la revista Eines publicarà un article meu sobre els think tanks en aquests mateixos termes.

A casa nostra, algunes fundacions de partits polítics estant mutant per convertir-se en laboratoris d’idees d’essència anglosaxona. Com bé apunta Xifra en el seu llibre, les característiques del sistema nord-americà han afavorit la proliferació d’aquest tipus d’organitzacions. Ara bé, això no vol dir que aquestes encaixin plenament en l’oasi català. En articles posteriors entraré més a fons en aquesta qüestió. Paraula.

dilluns, 6 de juliol de 2009

“De la ceguesa a la lucidesa”, a TVM



Dijous passat, Televisió de Mataró (TVM) va emetre una peça sobre el meu llibre, "De la ceguesa a la lucidesa. La literatura d'idees de José Saramago". En Kiko Montoro i la Queralt Flotats van realitzar una notícia impecable. A més, cal dir que la Queralt és una autèntica especialista sobre Saramago ja que va fer el treball de final de carrera d’Humanitats sobre l’escriptor portuguès. Per tant, sabia el què preguntava.

dijous, 2 de juliol de 2009

‘Baltasar Porcel, ressons de la Mediterrània’



No sóc lector de Porcel. Per tant, no cometré l’error de parlar de la seva obra. No obstant això, m’agradaria comentar un altre aspecte de la seva activitat intel·lectual: la difusió de la cultura mediterrània. En aquest sentit, Porcel va fundar l'any 1989 l'Institut Català de la Mediterrània (ICM) ―predecessor de l'actual IEMed―, amb el suport del Govern de Catalunya. Sota la seva direcció fins a l'any 2000, l'Institut va impulsar el coneixement de les cultures mediterrànies i va promoure la cooperació i el diàleg a la regió.

Tal com destaca l’IEMed, sota la batuta de l’escriptor mallorquí, l'Institut va implicar-se decisivament en el llançament del Procés de Barcelona amb l'organització l'any 1995 del I Fòrum Civil Euromed, que va reunir a la capital catalana 1.200 destacats experts i actors de la societat civil mediterrània. Des de llavors, l'Institut ha esdevingut un centre de referència en el seguiment i l'impuls del Procés de Barcelona i en la recerca d'un espai euromediterrani de pau, estabilitat i prosperitat compartida, i de diàleg i cooperació entre els pobles. Un estudi recent de la Fundación Ciudadanía y Valores sosté que l’IEMed és un dels think tanks més importants de l’Estat espanyol. I gran mèrit d’això és d’en Porcel, un ideòleg de la Mediterrània.

En relació amb això, en Joan Salicrú (bloc) m’ha fet arribar un petit estracte del documental ‘Baltasar Porcel, ressons de la Mediterrània’ que l’Eloi Aymerich (bloc) va realitzar sobre l’escriptor i que es va presentar fa poques setmanes a l’Espai Mallorca de Barcelona. De ben segur, aquest documental contribuirà a divulgar el pensament i la passió de Porcel per la Mediterrània.

Zapatero fuig d’estudi amb Garoña

El Govern espanyol posposa la decisió de tancar la Central fins el 2013



Ni programa electoral ni informes de la Fundación Ideas. Finalment Zapatero ha tirat de la proposta de Duran i Lleida. El possible tancament de la Central de Santa Maria de Garoña haurà d’esperar fins el 2013.

Poques hores després de penjar el post titulat “Garoña en clau catalana”, diversos mitjans han filtrat que el Govern espanyol allargarà la vida de la central de Garoña fins el 2013. D’aquí a uns minuts, el ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, compareixerà per explicar les raons d’aquesta decisió. Un cop més, Zapatero evita mullar-se.

Garoña en clau catalana




En els darrers anys, el debat nuclear ha tornat amb força a l’agenda política. A Catalunya, les fuites d’Ascó i el secretisme amb que van ser portades van reobrir ferides del passat mal cicatritzades. En el context europeu, el president francès, Nicolas Sarcozy, va tancar un acord amb el seu homòleg italià, Silvio Berlusconi, per construir noves centrals nuclears a Itàlia. Segons els grups ecologistes, la deriva exportadora del model nuclear del président es deu a l’intent de salvar la desastrosa salut financera de l’empresa pública francesa Areva, especialitzada en la construcció de centrals nuclears. En el debat energètic, l’economia prima tant o més que la lluita contra el canvi climàtic. En aquest context, la decisió del Govern espanyol sobre la renovació o la revocació del permís d’explotació de la Central de Santa Maria de Garoña (Burgos), s’ha convertit en un punt d’inflexió.

Si el Govern Zapatero opta per tancar la primera central nuclear espanyola, estarà apostant per un canvi de model energètic coherent amb el seu programa electoral i que acabarà amb les imposicions del “desarrollismo franquista”. En canvi, si decideix a allargar la llicència d’explotació, s’interpretarà com una concessió al lobby pronuclear i com un precedent que es pot repetir en un futur amb d’altres instal·lacions.

En relació amb això, en els darrers dies hem pogut assistir a la visualització mediàtica d’aquest enfrontament. D’una banda, els pobles de la Garoña que es van unir per defensar conjuntament la pròrroga nuclear han trobat el recolzament dels treballadors de Vandellós que són conscients que el següent cas pot ser el seu. Si llegim el conflicte en clau catalana, el posicionament de CiU en boca de Duran i Lleida és molt suggeridor (“Duran pide alargar cuatro años la licencia de Garoña”).

D’altra banda, els think tanks dels partits contraris a la supervivència de les centrals nuclears generen informes per reforçar les seves tesis. L’exemple més clar és el que va elaborar la Fundación Ideas ―vinculada al PSOE― que recomanava al Govern espanyol el tancament immediat de Garoña.

A curt termini, caldrà estar atents al desenllaç: optarà Zapatero per acontentar els lobbies o per ser coherent amb el seu think tank? Però a casa nostra, a mig termini, es pot pronunciar el conflicte nuclear. Què passarà amb Vandellós II? Quin serà el paper dels partits polítics que en el seu moment van donar llum verda a la instal·lació d’Ascó?

Més sobre això:

Article del Centre d’Estudis Jordi Pujol


Bloc de Duran i Lleida: Zapatero i Garoña

Marcel Coderch: Garoña y el CSN: transparencia y confianza

Joan Herrera espera i desitja que Zapatero hagi pres la decisió de tancar Garoña el 2011

dimecres, 1 de juliol de 2009

La ola (Die Welle)

Per la gent que encara no l'hagi vist, us recomano la pel·lícula La ola. És un drama alemany basat en l'experiment de la Tercera ola. L'any 1967, un professor d'història d'un institut de Califòrnia va fer una recreació experimental de l'Alemanya nazi per explicar als seus alumnes la seducció que Hitler va causar sobre molts alemanys. La disciplina, els símbols, els uniformes, els rituals... ràpidament van transformar aquell grup d'alumnes en una onada devastadora.