dijous, 24 de desembre de 2009

No és cap caramel


Centre tecnològic associat. Viver d’empreses. Una inversió total de 700 milions d’euros. Més de 500 llocs de treball. Dinamització econòmica de la zona. Injecció de diners a les arques municipals a través dels impostos. Grans compensacions econòmiques. Però, a quin preu?

Ahir, a les portes de les vacances de Nadal i en un període inhàbil per les administracions locals, el consell de ministres va aprovar la convocatòria per part del ministeri d’Indústria del procés de selecció dels municipis candidats a acollir el magatzem temporal centralitzat (MTC) de residus nuclears —conegut com cementiri nuclear— i el centre tecnològic associat. L’MTC conservarà durant un període de 60 a 100 anys el combustible gastat de totes les centrals nuclears de l’Estat, incloent-hi els residus de Vandellòs I, que actualment són a França.

El govern espanyol ha volgut vendre aquest procés de selecció com una gran oportunitat per atraure inversions i dinamitzar el territori; però obvia les conseqüències negatives d’acollir un emplaçament nuclear d’aquestes característiques. Ha transcendit que tres municipis catalans (Vandellós, Ascó i Tivissa) podrien estar interessats; tot i que cap d’ells ha fet públic aquest supòsit. No obstant això, més de cinquanta associacions ecologistes, ajuntaments, consells comarcals i, fins i tot, la comissió d’economia i finances del Parlament han subscrit acords en contra de la ubicació a Catalunya del cementiri nuclear.

Tot això em porta a qüestionar l’autonomia local dels municipis a l’hora de prendre decisions que sobrepassen abastament l’escenari municipal. És a dir: pot un ajuntament apel·lar l’autonomia local per decidir acceptar una instal·lació nuclear que compta amb l’oposició d’instàncies administratives superiors? Pot un ajuntament decidir unilateralment acollir un magatzem de residus que pot afectar brutalment tot el territori català? Aquestes no són reflexions per prendre a la lleugera. La responsabilitat municipal ha d’anar més enllà de les compensacions materials immediates i ha de contemplar el conjunt de la ciutadania. Avui per avui, acceptar la instal·lació d’un cementiri nuclear no és cap caramel. La vida val molt més que un grapat de milions d’euros.

divendres, 18 de desembre de 2009

Arxivada la querella contra López Garrido per prevaricació i malversació


El titular del jutjat d'Instrucció número 4 de Madrid ha acordat arxivar la querella contra el secretari d'Estat per a la Unió Europea, Diego López Garrido, denunciat per malversació i prevaricació pel Centre Jurídic Tomás Moro. La denuncia assegurava que es va concedir una subvenció de 78.000 euros a la Fundació Alternatives, de la que va ser patró, quan ja era secretari d'Estat. López Garrido va declarar com a imputat el passat dia 4. El jutge considera provat que les subvencions van ser atorgades quan ell ja va deixar el càrrec de la fundació.

diumenge, 13 de desembre de 2009

El municipi més petit de Catalunya vota ‘Sí’

Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà), el municipi més petit de Catalunya, ha votat massivament per la independència de Catalunya en la segona consulta després de la d’Arenys de Munt (Maresme). Dels 21 habitants amb dret a vot, han votat 19; dels quals 18 ho han fet a favor de la independència i 1 en contra. Després de l’escrutini, l’alcalde, Ramon Vilalta (Esquerra), va exhortar a la resta de ciutadans que estan cridats a les urnes “a votar sense por, tal com ho ha fet Sant Jaume de Frontanyà”.

La consulta va transcorre amb absoluta normalitat i sempre amb un caire festiu. Durant l’estona en la que el col·legi electoral va estar tancat, l’alcalde i les seves filles es van posar a servir plats a la fonda. Fins i tot, pocs minuts abans de l’inici de l’escrutini, en Vilalta voltava canviant alguna bombeta exterior que s’havia fos. A continuació adjunto algunes fotos de la consulta.






dijous, 10 de desembre de 2009

Els 100 pensadors del 2009


La revista Foreign Policy (FP) ha fet públic el rànquing dels 100 pensadors del 2009. Més que res, em faig ressò com a curiositat perquè la classificació és molt ianqui (del top 10, 7 són nord-americans) i es troben a faltar pensadors. Una curiositat: segons la FP el pensador espanyol més important d’enguany (número 53 a la llista) és el jutge Baltasar Garzón.

El número u del rànquing és per Ben Bernanke, president de la Reserva Federal dels EE.UU, per “evitar una nova Gran Depressió” . Podeu consultar el llistat aquí.

Aprofito la notícia per proposar un divertimeto: us animeu a proposar els 10 pensadors catalans del 2009?

dimarts, 8 de desembre de 2009

"El mar", de John Banville


Acabo de llegir la novel·la El mar, de l’escriptor irlandès John Banville (viquipèdia). El que més em va atreure a l’hora de decidir-me a llegir-la va ser ―més que el premi Man Booker que li van concedir per unanimitat― una altra novel·la que Banville havia escrit sota el seu pseudònim d’autor de novel·la negra Benjamin Black i que es titula El secret de Christine Fall. La vaig trobar molt ben escrita; amb una prosa acurada i elegant.

No obstant això, El mar és una obra de talla molt diferent. És una novel·la de dol, grisa i amb matisos pessonians. El protagonista, després de la mort de la seva esposa, es retira a un llogarret de la costa irlandesa on estiuejava durant la infantesa. Allí defuig un present dolorós per a refugiar-se en un passat tràgic que el va marcar per sempre. El mar blanquinós i el seu onatge constant és l’enllaç amb aquests dos móns i el marc que permet reflexionar sobre el pas del temps, sobre els records, sobre la mort i la memòria.
És un llibre per llegir lentament a la nostra Costa Brava, a l’hivern, embolicats amb una manta a quadres i acompanyats del mar de fons. La prosa minuciosa, detalla i polida de Banville farà la resta.

dilluns, 7 de desembre de 2009

Saramago: "Déu no existeix. O sí que existeix, existeix perquè l'hem inventat nosaltres"



L'escriptor José Saramago parla sobre les religions, el paper de l'Església i l'existència de Déu arran del seu nou llibre "Caín". Saramago comenta que "l'Església no té res de nou a explicar, i encara manté el seu discurs" i que "les religions sempre consideren les altres com els seus enemics". A més, diu que "pensar que Déu existeix és un absurd" tot i que confessa que "jo sóc ateu, però sóc conscient que l'ateisme absolut no existeix".

divendres, 4 de desembre de 2009

Saramago: “Serem moralment més pobres si Aminetu Haidar es mor”


Em faig ressò de l’entrevista a José Saramago que el diari El Pais publica avui. En ella, l’escriptor portuguès explica la visita que va realitzar a Aminetu Haidar, l’activista saharaui que està en vaga de fam a l’aeroport de Lanzarote. Saramago explica que li va dir que “venia per ajudar-la a viure”. Totes les esperances estan posades en l’arbitri de l’ONU; però de moment la situació no millora. La salut de Haidar cada dia és pitjor.

dijous, 3 de desembre de 2009

Pensar engreixa


Un company de feina m’ha passat una notícia d'un estudi sobre l’exercitació de la ment. Aquest es va publicar aquest setembre a la revista Psychology and Health i sosté que l’activitat mental debilita la força de voluntat per fer exercici físic i, per tant, engreixa. La principal autora de l’informe és Kathleen Martin Ginis, professora de kinesiología de la McMaster University, precisa que les tasques cognitives i les que regulen les emocions poden reduir la nostra capacitat de fer exercici físic. És a dir: fer sudokus engreixa.

Si fes cas d’aquest informe al peu de la lletra hauria de modificar el subtítol del bloc: “Les idees tenen conseqüències i calories”. Així que si aquestes festes nadalenques guanyeu algun quilo ho podeu justificar dient que penseu molt. Qui no es conform és perquè no vol!

Una enquesta de la UOC conclou que en un referèndum el ‘sí’ guanyaria amb un 66,7%


Em faig ressò d’una notícia publicada a l’AVUI sobre una maroenquesta de la UOC a 2.614 persones que evidencia una victòria del ‘sí’ en un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya.

Els ciutadans de Catalunya consideren que el seu país pot decidir el propi futur polític sense limitacions, sempre que es respectin els procediments democràtics. No només això, sinó que, per primera vegada, hi ha constància demoscòpica que la victòria del sí és perfectament possible. Ho demostra un macrosondeig encarregat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) al qual ha tingut accés l’AVUI, que ofereix uns resultats demolidors: un espectacular 83% dels enquestats creuen que Catalunya ha de tenir dret a decidir lliurement i democràticament el seu futur polític, mentre que els que s’hi declaren en contra no arriben al 15% del total. La xifra estrella, però, és el 50,3% dels ciutadans que responen que, en el cas d’un referèndum sobre la independència de Catalunya, votarien afirmativament. Crida l’atenció, en aquest sentit, que només un 17,8% tenen decidit que, davant l’urna, prendrien la papereta del no. En aquest cas, els que es declaren abstencionistes són un 24,6% i només un 7,2% entren en l’apartat del No ho sap / No contesta.

També adjunto un enllaç al bloc de l’ Enric Xicoy sobre la interpretació periodística de les estadístiques. Segons explica, de la ntícia es podria desprendre que en un possible referèndum no s’arribaria al 55% que demana la UE per acceptar un nou Estat. Doneu un cop d’ull.

FITXA TÈCNICA
Recollida de la informació: enquesta telefònica assistida per ordinador (C.A.T.I).
Dates del treball de camp: del 14 de setembre al 2 d'octubre de 2009.
Univers: població de 15 a 74 anys (ambdós inclosos).
Àmbit: Catalunya.
Mostra final: 2.614 entrevistes.
Error mostral: ±2% calculat per a un nivell de confiança del 95,5% i sota el supòsit de màxima indeterminació estadística (p=q=50) segons la fòrmula d'errors mostrals per universos infinits.

dimecres, 2 de desembre de 2009

El ‘laboratori d’idees’ del PP premia la monarquia

La FAES premia el rei Joan Carles pel seu compromís en la reconciliació dels espanyols


Ja ho diu el subtítol d’aquest bloc : “les idees tenen conseqüències”. Els laboratoris d’idees —els anomenats think tanks— són els encarregats teòrics de generar munició en forma de noves propostes i idees. D’acord amb això, totes les accions derivades dels think tanks responen a estratègies per millorar o consolidar una determinat posicionament ideològic.

En aquest context, la Fundació per a l'Anàlisi i els Estudis Socials (FAES) que presideix José María Aznar compleix 20 anys d'existència i per celebrar-ho ha creat el premi FAES de la llibertat, que ha decidit concedir al rei Joan Carles en reconeixement a la promoció i defensa de la democràcia i el seu compromís en la reconciliació dels espanyols.

Personalment, no concediria un premi a la llibertat a la corona, però entenc que si la FAES ho ha fet és perquè ha calculat que podrà treure rèdits. Prova d’això és que Aznar en el seu parlament ha assegurat que les "condicions d'estabilitat i eficàcia del model d'organització d'Estat" pactades durant la Transició no haurien de perdre vigència. En aquest mateix sentit s’ha pronunciat el director de la FAES, Javier Zarzalejos, remarcant que aquesta fundació "està compromesa amb la Constitució com a marc de convivència entre els espanyols".

Aquesta és la Espanya de la llibertat que defensa el PP i projecta la FAES. La Espanya dels Reis Catòlics, la de l’Una, grande y libre, la de Manolo del Bombo, els toros i la monarquia. Aquest és un discurs vell (molt vell) però que té molts adeptes, predicadors i fins i tot té premi.