diumenge, 21 de març de 2010

El català de l’any que sap on va




La primera imatge és el logo de l’eslògan del darrer congrés del PSC. La segona és de la gala del català de l’any que organitza des del 200 el Periódico de Catalunya. En darreres ocasions han guanyat aquest guardó Manuela de Madre, Ernest Lluch, Joan Manuel Serrat o Pasqual Maragall. Algun malpensat podria relacionar aquesta gala amb un partit català...

dijous, 18 de març de 2010

"Els ajuntaments i les potencialitats de la web 2.0"


Aquest mes, a la revista de l'ACM hem analitzat l'ús que els ens locals fan de les eines 2.0. En aquest sentit, us enllaço el reportatge que el periodista Joan Morcillo ha elaborat sobre les potencialitats de les xarxes socials i els ajuntaments.

divendres, 12 de març de 2010

La CatDem marca el full de ruta a Artur Mas

El ‘think tank’ lliurarà demà al líder convergent les conclusions sobre la refundació del catalanisme



Cada vegada més, els ‘think tanks’ tindran més importància a l’hora de dissenyar programes electorals i definir temes estratègics. De les fundacions dels partits catalans, la que més ràpidament ha assimilat l’essència dels ‘think tanks’ nord-americans és la CatDem, organització vinculada a CDC.

Demà, la fundació convergent lliurarà les conclusions dels dos anys de treball sobre la refundació del catalanisme al president de CiU, Atur Mas. Aquest document recull 48 propostes estratègiques fruit d’un debat intern sense pertinences partidistes ni limitacions. En aquest context, noms rellevants del món universitari han col·laborat en l’elaboració d’aquest treball com la rectora de la Universitat Ramon Llull, Esther Giménez-Salinas; la professora d’Economia de la UAB Muriel Casals; el degà de la Facultat de Filosofia de la UB, Jordi Sales; el catedràtic de la Universitat de Standford Joan Ramon Resina, i un llarg etcètera.

A més, el projecte de la Casa Gran compta, a més, amb la participació de l’exconseller de Cultura durant el govern de Pasqual Maragall, Ferran Mascarell; de Jaume Sobrequés, exdirigent del PSC i exdirector del Museu d’Història de Catalunya; del sociolingüista Albert Branchadell, dels escriptors Sam Abrams i Marta Pessarrodona; de l’exdirectora del Patronat Catalunya-Món, Maria do Carmo Marques-Pinto –un fitxatge de Carod-Rovira que va dimitir el 2008–; del professor d’Esade Daniel Ortiz, exmembre d’Unió Democràtica.

diumenge, 7 de març de 2010

Nou bloc de Damià del Clot

Sobre la seva novel·la “Absolut taronja”



Fa uns mesos escrivia aquest apunt sobre el polifacètic Damià del Clot; advocat que combina l’exercici jurídic amb la política municipal i l’escriptura. Aquesta darrera pràctica és la que del Clot està treballant més a fons. Després de guanyar el premi Fité i Rossell amb la novel·la “Absolut taronja”, el jove advocat ha obert un bloc per explicar les evolucions del llibre i les noves aventures editorials. Aquí teniu l’ enllaç.

Haig de reconèixer que encara tinc pendent la lectura d’aquesta nova novel·la. Ja vaig llegir “Notes d’un viatge a l’infern” i vaig descobrir un Damià del Clot completament diferent a l’advocat que coneixia. El del Clot escriptor és una persona desacomplexada. Segons em diu, a “Absolut taronja” encara explota més aquesta vessant. Des de l’editorial Columna el comparen amb Llúcia Ramis, recent guanyador del Premi Josep Pla i autora de “Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys”. Fa pocs dies l’he acabada de llegir. És una obra que intenta descriure una generació i que té episodis interessants. Ara caldrà llegir la d’en Damià del Clot. De moment, podem anar fent tastets amb el bloc.

dimecres, 3 de març de 2010

Reivindicar Moisès Villèlia


Possiblement, algun lector de Mataró Notícies té el sa costum de passejar per la plaça de la Brisa de la nostra ciutat. De ben segur, alguna vegada haurà observat amb curiositat l’estàtua que presideix aquest espai dedicada al ‘treball i als dies’. L’autor de l’obra és en Moisès Villèlia, un escultor poc reivindicat a Mataró i que gaudeix de prestigi a Amèrica del Sud. A més, l’obra que tenim a la plaça de la Brisa deu ser de les poques que es conserven (i es conservaran) de Villèlia ja que la majoria d’escultures les va realitzar mitjançant la utilització de materials orgànics ―com els cactus, les carabasses o les canyes de bambú―. Aquest artista va rebutjar totes les vies que podien portar-lo cap a l’èxit fàcil i material per centrar-se en els camins de les escultures mòbils. Per això, la presència de la petjada duradora de l’artista efímer per definició confereix a Mataró un estatus únic que hauria d’explotar culturalment.

La relació de l’artista amb la ciutat es remunta a finals de la Guerra Civil quan el pare Villèlia s’instal·la a Mataró, fugint de l’ambient hostil de la postguerra a Barcelona, on treballarà a la fàbrica de mobles de Can Domènech. L’any 1944, pare i fill obren el seu propi taller al número 34 del carrer Fray Luis de León i, després, al 66 del carrer de Sant Sadurní. Poc temps més tard, Moisès Villèlia es cridat a files i el destinen a l’Àfrica. Servint a Melilla coincidirà amb Miquel Rué, pintor introduït en l’avanguarda artística barcelonina. Fruit d’aquesta amistat, Moisès decidirà que vol ser artista.

Com a conseqüència d’aquest entusiasme, l’any 1954, el jove escultor decideix presentar unes talles al Museu Municipal de Mataró. Será en aquesta exposició on coincidirà per primer cop amb el poeta Joan Brossa. D’aquesta trobada va sorgir una amistat sòlida i Brossa introduirà introduirà Villèlia en el grup Dau al Set. De Mataró es va traslladar a la localitat veïna de Cabrils. Allí comença un esplèndid capítol de tertúlies fins a la matinada que van comptar amb la presència d’artistes com l’esmentat Brossa, Antoni Tàpies, Joan Miró o Josep M. Mestres Quadreny. Les nits d’estiu, sota els estels; a l’hivern, prop de la llar de foc.

Després d’una estada de dos anys a París, l’any 1969 Villèlia se’n va a Equador i la seva obra s’inspira en l’art primitiu. A Quito, l’escultor solia dir: “quan torni a Catalunya vull viure al Pirineu”. I dit i fet. L’escultor va passar els seus últims dies de vida a Molló.

Aquest és un recorregut lleuger de la vida i obra de Moisès Villèlia. Fins el moment, la seva trajectòria sembla haver-se esfumat com una de les seves escultures orgàniques. La seva originalitat, puresa, tècnica i autenticitat bé mereixen un reconeixement sonor i decidit que Mataró ―el seu bressol artístic― no hauria de demorar més.

Publicat a Matarónotícies.cat