dimecres, 30 de maig de 2012

La dictadura dels partits polítics



En el marc del primer aniversari del moviment 15M voldria posar negre sobre blanc sobre algunes idees al voltant de la democràcia. Les protestes dels indignats han posat de manifest la crisi de la legitimitat política dels nostres representants. Les més que dubtoses gestions realitzades pels polítics ―bombolla immobiliària, les retallades socials, rescat dels bancs, ocultació del dèficit públic o els casos de corrupció― han erosionat dramàticament la seva fràgil reputació. El més greu de tot plegat és que per molta gent els polítics ―i per extensió els partits― ja no són part de la solució; sinó que són part activa del problema. Com a conseqüència d’això, el percentatge de l’abstenció creix eleccions rere eleccions sense que això preocupi als partits més enllà de les declaracions de la nit electoral. En aquest sentit, el teòleg José Ignacio González Faus escrivia fa poc a La Vanguardia que els partits han assumit un paper que no els correspon: “suplanten l’autoritat del poble en comptes de només representar-la”. De la mateixa manera, Ignacio Sotelo considera que la fragilitat del nostre sistema democràtic rau, en última instància, en la fragilitat de la democràcia interna dels partits. En aquest context,  la figura del militant ha passat a ser secundària i les quotes d’afiliació ―per sota del 5% del pressupost total― no constitueixen la font principal de finançament perquè els ingressos públics guanyen importància. Aquesta nova situació va portar als autors a buscar noves formules per identificar els partits; sent la de “càrtel de partits”, encunyada per Richard Katz i Peter Mair a mitjans dels anys 90, la més estesa.

Tot i les problemàtiques polítiques que afecten la democràcia ―desafecció, deslegitimació o volatilitat electoral―, no s’ha produït una erosió real dels partits. Ans al contrari: la “cartel·lització” ha comportat l’assentament dels partits en les institucions  i una dependència dels ingressos públics. La pèrdua d’afiliació de les formacions càrtel s’ha traduït en un afebliment de la seva presència en la societat civil; però aquesta fragilitat queda compensada abastament pels recursos aportats per l’Estat. Això ens porta a la paradoxa que quan menys pes social tenen els partits més consolidats (i atrinxerats) estan a les institucions. D’acord amb això, no és tan greu perdre electors com perdre quota electoral, sobretot si aquesta comporta perdre quota a les institucions. A més, els partits ja consolidats posen barreres perquè noves formacions puguin obtenir representació institucional com els blocs electorals en els mitjans de comunicació públics en funció de la representació a l’hora d’informar durant la campanya electoral. Aquests obstacles legals tenen el risc de fomentar partits que utilitzin discursos populistes i extremistes per saltar la barrera de la representació com la Plataforma per Catalunya, el Front National a França, o la Lega Norte a Itàlia.  En relació amb això convé destacar que la gran majoria de partir apareguts a Europa en els darrers vint anys són partits d’extrema dreta o esquerra.

Aquest tracte privilegiat ha convertit els partits en establishment polític alhora que els ha allunyat de la gent i dels seus problemes reals com si visquessin en una dimensió paral·lela tipus Matrix. L’esquerda entre polítics i societat cada vegada és més ample i si no s’adopten solucions immediates (llistes obertes, limitació de mandats i càrrecs, eleccions primàries, mesures de transparència..) es corre el risc que esdevingui insalvable. El moviment del 15M ha palesat la indignació de part de la ciutadania envers una determinada manera de fer política. Mirar cap a una altra banda o tocar el violí és una actitud terriblement irresponsable que pot comportar conseqüències dramàtiques. 

*Article publicat a la revista Valors

dissabte, 12 de maig de 2012

Els 20 ‘think tanks' amb més influència a Catalunya



Avui, el diari El Punt Avui publica una notícia sobre la Guia de think tanks a Catalunya on reflexiona sobre el fenomen dels laboratoris d'idees a casa nostra. A continuació la podeu llegir. 


Dos investigadors de la Pompeu Fabra compilen, per primer cop, qui són i què fan els principals laboratoris d'idees a Catalunya

Els més influents del rànquing són fundacions vinculades als partits polítics, però també n'hi ha d'universitaris i empresarials

L'any 1980 Margaret Thatcher guanyava les eleccions al Regne Unit i iniciava una dècada de polítiques conservadores i de privatització. Aquella Revolució Conservadora es va basar en els estudis i anàlisis de l'Institute of Economic Affairs. En sentit contrari, anys després, el Democratic Leadership Council va ser el principal think tank que va ajudar Bill Clinton a fer les seves polítiques liberals als Estats Units de l'època post-Reagan i Bush.
El terme think tank pot ser traduït com “dipòsit o laboratori d'idees”. Aquestes fundacions i institucions, generalment privades i finançades per empreses, s'encarreguen d'armar un corpus d'idees amb vocació d'influir. Treballen a la zona d'ombres de la política. Difonen idees, argumentaris i ideologies. Catalunya, al contrari que els Estats Units o el Regne Unit, té una trajectòria curta en think tanks. Els governs i les grans empreses encara són poc donats a consultar i pagar savis per les seves investigacions, prediccions i opinions. Haurien d'interessar a les empreses catalanes els últims canvis dins el Partit Comunista Xinès que ofereixen els estudis de Casa Àsia o de la fundació Cidob? Serien interessants pels polítics els informes sobre educació i immigració de la Fundació Bofill?
Un estudi de la Universitat de Pennsilvània recollia que l'any 2011 al món hi havia 6.545 laboratoris d'idees. La majoria, però, a Amèrica del Nord i Europa. I a Catalunya, què? La Guia de think tanks a Catalunya, que acaba de ser publicada per Francesc Ponsa i Jordi Xifra, presenta per primer cop els vint think tanks catalans més influents. “Catalunya no és aliena al fenomen creixent dels think tanks” però, segons expliquen els dos professors de la Universitat Pompeu Fabra, “aquí hi ha un sistema de partits molt consolidat que no ajuda” al naixement d'aquests espais. Ara mateix, segons Xifra, “hi ha un sistema de portes tancades a la política que no augura cap creixement en el futur”. La seva opinió és que “falten think tanks provinents de la societat civil”, sobretot “de caire econòmic o empresarial”.
La caiguda de la dictadura va afavorir el sorgiment dels primers think tanks –tot i que aleshores no es deien així– com el Círculo de Empresarios (1977), l'Institut d'Estudis Econòmics (1979) o la Fundació Cidob (1979). Eren centres d'estudis, amb ideologia més o menys conservadora, per aprofundir en el coneixement del país que sorgia del franquisme. Tot i això, segons comenten Ponsa i Xifra al seu llibre, els think tanks més identificats com a tals són els vinculats a partits polítics. N'hi ha moltíssims. Les fundacions relacionades amb els partits van proliferar, segons els autors, arran de la posada en marxa de les subvencions creades per a elles a l'Estat espanyol l'any 1994. “És el cas de les fundacions Nous Horitzons (ICV) i Trias Fargas (CDC) o de la Fundació Irla (ERC)”, exposen. Abans, només n'existien dues: la Rafael Campalans (PSC) i l'Institut d'Estudis Humanístics Coll i Alentorn (UDC). Una de les més conegudes és la del Partit Popular creada entorn d'Aznar, tant a l'Estat com a Catalunya, on s'anomena FAES-Institut Catalunya Futur. Els populars, però, n'acaben de crear una de nova fa només deu dies: la Fundación Colabora. Formacions com EUiA s'ajuden de la Fundació L'Alternativa o Solidaritat, del Centre d'Estudis Sobiranistes. Al costat de les fundacions partidistes, n'han aparegut d'altres vinculades més a ideologies que a partits: la Catalunya Europa –socialdemòcrata catalanista, en la línia Pasqual Maragall– o la Catalunya Oberta –liberalisme.
Temàticament, els laboratoris d'idees són polifacètics. Alguns se centren en l'estudi de les relacions internacionals –com ara la Fundació Cidob, l'Institut Europeu de la Mediterrània o la Casa Àsia–; d'altres destaquen pel fet de dedicar-se al món educatiu, com la Fundació Bofill, i d'altres, als estudis autonòmics i locals, com la Fundació Pi i Sunyer, i també hi ha les especialitzades en temes empresarials –Cercle d'Economia–. Per últim, destaquen els que van ser creats en honor a una personalitat política –com el Centre d'Estudis Jordi Pujol o la fundació dedicada a Joaquim Xicoy– o per “complir un llegat polític” com el laïcisme de la Fundació Ferrer i Guàrdia.

Laboratoris i universitat
Francesc Ponsa i Jordi Xifra, professors de la Universitat Pompeu Fabra, són els autors de la primera ‘Guia de think tanks a Catalunya' (Editorial UOC, 2012). Ponsa és periodista especialitzat en l'estudi dels laboratoris d'idees. Xifra dirigeix l'àrea d'investigació en comunicació i grups d'influència del grup de recerca Unica (UPF).

dilluns, 7 de maig de 2012

Sánchez-Camacho crea “Col·labora”, una fundació al marge de la FAES d’Aznar




La presidenta del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, ha presentat “Col·labora”, una fundació vinculada al PPC, que té com a objectiu “desenvolupar tasques de formació i també de reflexió, anàlisi i estratègia política, els anomenats think tank”, alhora que tindrà “una important vessant de responsabilitat social corporativa”.

Sánchez-Camacho ha emmarcat la posada en marxa d’aquesta fundació en el XIIIè congrés celebrat aquest cap de setmana, i en la refundació del partit com a partit català de govern”. Així, ha explicat que Col·labora es dedicarà també a la formació dels quadres polítics del PPC:”L’objectiu estratègic del PPC és ampliar la seva  implantació territorial i per a això cal que tinguem els millors polítics. Es tracta de formar-se per servir millor”. Els càrrecs públics i militants del PP destinaran un 7% del sou i de les quotes per finançar la nova fundació que també acceptarà finançament privat. El diputat Pedro Chumillas en serà el coordinador. 
Aquesta nova entitat conviurà amb la Fundació FAES, el think tank per excel·lència del PP i presidit per l’expresident del govern espanyol, José Maria Aznar. A Catalunya, la FAES va incorporar durant l’etapa de Josep Piqué la denominació Institut Catalunya Futur amb la finalitat d’incorporar gent a l’òrbita popular d’un perfil menys partidista però ideològicament propera al liberalisme.