dimecres, 17 d’octubre de 2012

Les fundacions dels partits: poc ‘think’ i molt ‘tank’ (i 2)


El model espanyol de fundacions vinculades als partits polítics se situa a cavall dels dos grans models predominants: el germànic i el britànic. Per una banda, els party tanks espanyols gaudeixen ―com les fundacions germàniques― d’un important finançament públic per desenvolupar activitats relacionades amb el foment de la democràcia. I per l’altra, com en el model britànic, es beneficien de donacions privades ―generalment d’empreses però també de particulars― que contribueixen al finançament del partit.

Dependència del finançament públic

D’acord amb el model germànic, les fundacions dels partits polítics presenten una forta dependència de l’Administració a l’hora de finançar les activitats que duen a terme. En aquest sentit, una de les vies principals de finançament públic de les fundacions dels partits polítics és la línia de subvencions de les diferents administracions destinades específicament per a elles. En el cas estatal, aquestes subvencions es van crear l’any 1994, en el període que el PSOE governava en minoria parlamentària amb el suport de CiU. El 28 de març d'aquell any, el Ministeri de Cultura va aprovar l'ordre per a la qual "es regulava la concessió de subvencions a fundacions que depenen de partits polítics que difonen el coneixement del sistema democràtic".[1]

De la mateixa manera, el Ministeri d’Afers Exteriors i el d’Educació també es van afegir a la línia de subvencions exclusiva per a les fundacions dels partits polítics. D’acord amb això, el Ministeri d’Afers Exteriors va justificar aquests ajuts per la gran tasca que les entitats i ONG’s desenvolupen en el camp de la cooperació a l’Amèrica Llatina. Per aquest motiu, els Pressupostos Generals de l’Estat del 1995 van ampliar el marc d’acció i van preveure una ajuda financera a programes específics de les fundacions dels partits polítics amb representació parlamentària que promovessin activitats destinades a l’arrelament de la cultura democràtica als països llatinoamericans mitjançant formació, seminaris, publicacions i trobades.[2]

Anys més tard, durant el 2002, l’Estat va crear una nova subvenció específica per a les fundacions amb dependència orgànica dels partits polítics amb representació a les Corts Generals complementària a les ja existents. En aquesta ocasió, l’objecte de la convocatòria consistia en el desenvolupament d’activitats formatives dins el camp de l’educació de persones adultes que permetés augmentar la capacitat de participació política en el context d’una societat pluralista i democràtica.[3]

Al marge de les ajudes estatals, la Generalitat de Catalunya ―a través del Departament de Justícia― també va crear les seves subvencions específiques per a fundacions dels partits polítics catalans. L’ordre de 19 de març de 1996 (DOGC número 2188, de 29.3.1996) va regular la primera convocatòria pública de subvencions per a la realització d’estudis o activitats relacionades amb el dret i el funcionament de les institucions democràtiques i la difusió i l’aprofundiment del pensament polític i social. Al marge d’aquestes ajudes de convocatòria ordinària, altres institucions ―com la Diputació de Barcelona, alguns ajuntaments grans o altres departaments de la Generalitat― concedeixen subvencions extraordinàries i nominals a les fundacions dels partits.

Coincidint amb l'arribada d'aquestes subvencions, la majoria de formacions polítiques van crear la seva entitat. És el cas de Nous Horitzons (ICV); que va fundar-se el 1994, o de la Trias Fargas (CDC); que va aparèixer poc després que s'atorguessin les primeres ajudes. Fins el 1994, a Catalunya només n'existien dues. La Rafael Campalans (PSC); creada el 1979, i la Miquel Coll i Alentorn (UDC); constituïda el 1992.

Les ajudes públiques específiques per entitats privades sense afany de lucre vinculades als partits van generar un “efecte creador” de fundacions de partits polítics per poder accedir a aquestes subvencions. Així, doncs, quan el 2003 Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) va obtenir representació parlamentària a Catalunya de la mà de la coalició que va formar amb Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), ràpidament va crear L’Alternativa, la seva fundació orgànica, i el 2005 ja rebia la primera subvenció amb una dotació de 4.812 euros. De la mateixa manera, Ciutadans-Partit de la Ciutadania va crear la fundació Egara-Civitas l’any 2007 quan va aconseguir representació al Parlament de Catalunya. Aquell mateix any va rebre una subvenció de 14.667 euros. Per la seva part, Solidaritat per la Independència (SI) va reconvertir el 2011 la Fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes, constituïda el 2007 amb la finalitat de fomentar la sobirania catalana, en la seva fundació orgànica. A l’Estat la dinàmica és la mateixa. Un any després d’obtenir un diputat al Congrés, UPyD va crear la seva fundació política amb el nom de Progreso y Democracia. En definitiva, l’onada de creació de fundacions orgàniques dels partits polítics espanyols no respon a una demanda de coneixement estratègic; sinó a l’oferta de subvencions públiques destinades a finançar activitats sota l’ampli epígraf del foment de la cultura democràtica. Amb el temps, aquestes fundacions es van convertir en un instrument útil de finançament de les formacions polítiques.

Fundació
Partit
Creació
F. Pablo Iglesias*
PSOE
1926
F. Campalans
PSC
1979
F.  Pere Ardiaca
PCC
1987
F. Sabino Arana
PNV
1988
FAES
PP
1989
F. Nous Horitzons
ICV
1992
INEHCA
UDC
1992
F. Trias Fargas**
CDC
1994
F. Irla
ERC
1997
F. Galiza Sempre
BNG
1999
F. Para la Europa de los Ciudadanos
IU
2001
FAES Catalunya
PPC
2003
F. L'Alternativa
EUiA
2003
F. 29 de junio
CHUNTA
2005
Cercle d’Estudis Sobiranistes***
SI
2007
Egara-Civitas
Ciutadans
2007
F. IDEAS para el progreso
PSOE
2008
F.Progreso y Democracia
UPyD
2009
F.Centro de Estudios Canarios S.XXI
CC
2010
F.Col·labora****
PPC
2012
Any de creació de les fundacions amb dependència orgànica dels partits polítics. (Font: Elaboració pròpia)
*Actualment, aquesta fundació està integrada dins l’organització de la Fundación IDEAS amb estatus d’institut.
**L’any 2007, la Fundació Trias Fargas va passar a anomenar-se CatDem.
***L’any 2011 es reconverteix en la fundació de Solidaritat per la Independència (SI).
****L’any 2012 el PPC crea la Fundació Col·labora al marge de la FAES.

Contribució al finançament dels partits polítics

La Llei Orgànica de finançament dels partits polítics (LO 3/1987, de 2 de juliol) va suposar la primera regulació sobre les fonts d’ingressos d’aquestes institucions. Anys més tard, es va estimar que aquella regulació no garantia de manera adequada la suficiència, la regularitat i la transparència de l’activitat econòmica dels partits.[4] Així, doncs,  la Llei Orgànica de finançament dels partits polítics (LO 8/2007, de 4 de juliol) va substituir a la LO 3/1987, de 2 de juliol, i va significar una nova regulació que va donar més protagonisme a les fundacions dels partits polítics. La reforma de la llei era una petició recorrent del Tribunal de Comptes que, fins i tot, va aprovar una moció en aquest sentit l’any 2001.

En aquest context, ERC va presentar el 20 de novembre de 2005 una proposició de llei en el Congrés dels Diputats per reformar el finançament dels partits. No obstant això, aquesta proposta no va prosperar perquè PP, CiU i PNB estaven en contra de suprimir les donacions anònimes. No va ser fins passades les eleccions autonòmiques catalanes del 2006 que el PSOE es va comprometre amb ERC d’avançar en el debat de la llei fins a la seva aprovació i publicació el juliol del 2007. En aquest sentit, una de les principals novetats del text eren els límits que s’establien a les aportacions privades. Destaca el fet que els partits no poden rebre diners d’empreses que tinguin contractes amb l’Administració. Segons Pérez Francesch,[5] una valoració d’aquesta legislació ha de tenir en compte l’element autoreferencial. És a dir, que els partits polítics no aprovaran mai una regulació que vagi en contra dels seus interessos. Per això, els partits van suplir la supressió de les donacions anònimes amb un increment del 20% de la subvenció que reben dels PGE per sufragar les despeses ordinàries. En relació amb això, és interessant assenyalar que les subvencions específiques que atorga l’Estat a les fundacions amb dependència orgànica dels partits també van augmentar amb aquest percentatge. Així mateix, es va autoritzar a les Comunitats Autònomes i corporacions locals a atorgar ajudes per les despeses ordinàries sense prefixar cap límit. Aquest fet, més que ser una coincidència, demostra la connexió de la subvenció específica per a fundacions de partit amb el finançament de les respectives formacions polítiques.

La disposició addicional sisena contenia una altra novetat: la introducció de les fundacions i associacions vinculades als partits polítics com subjectes que entren dins el radi d’acció de la llei. D’aquesta manera, es va obrir la porta a que les fundacions dels partits polítics puguin acceptar o rebre, directament o indirecta, donacions d’empreses privades que mitjançant contracte vigent prestin serveis o realitzin obres per a les administracions, organismes públics o empreses de capital majoritàriament públic. Així, doncs, si bé la llei permet ampliar les competències de control del Tribunal de Comptes, també augmenta la capacitat de les fundacions i les associacions vinculades a les formacions polítiques de ser una font important de finançament dels mateixos de forma indirecta.[6] Amb la modificació de la llei de finançament dels partits, les fundacions van guanyar pes específic en l’estructura interna del partit. Però aquest protagonisme no respon a un interès polític; sinó que té un origen merament econòmic.

Botella[7] considera que la legislació recent sobre fundacions concedeix als laboratoris d’idees dels partits una gran llibertat de funcionament i un accés considerable a fonts de finançament: reben subvencions públiques i les aportacions privades que perceben tenen importants desgravacions fiscals. Tot i que la normativa aplicable introdueix algunes restriccions en els “vasos comunicants” entre fundacions i partits, no s’han introduït els límits necessaris per assegurar la independència financera entre uns i altres; un requisit essencial per a la independència política. A més, el control exercit per les administracions de tutela sobre les fundacions, tant a Catalunya com a l’Estat, és notablement suau, de manera que hi ha un espai considerable per a la conversió d’algunes fundacions en una font de finançament parcial per al partit polític. D’acord amb això, la dependència financera de les fundacions dels partits respecte les Administracions Públiques ha generat diversos informes que reclamen més transparència en l’atorgament d’aquestes ajudes. El Consell d’Europa, mitjançant l’informe del GRECO (Grups d’Estats Contra la Corrupció) del 2009, va denunciar la poca informació sobre les fundacions vinculades als partits polítics. També apuntava diversos punts foscos en el finançament dels partits com préstecs bancaris en condicions favorables, cancel·lacions de crèdit sense justificació i llacunes sobre els deutes dels partits amb les entitats bancàries.[8]

Any
Ministeri de Cultura (Estat)
Afers Exteriors
(Estat)
Cooperació
(Estat)
Departament Justícia  (Generalitat)
1995
--
480.809 €
--
--
1996
1.829.006 €
300.506 €
--
300.506 €
1997
2.060.446 €
--
--
300.506 €
1998
1.833.086 €
420.708 €
--
300.506 €
1999
1.832.859 €
450.759 €
--
300.506 €
2000
1.869.748 €
459.774 €
--
300.506 €
2001
4.129.555 €
1.803.036 €
--
336.566 €
2002
4.129.560 €
1.803.040 €
450.760 €
336.566 €
2003
5.629.560 €
1.823.100 €
450.760 €
637.076 €
2004
3.978.800 €
1.900.000 €
1.948.760 €
642.831 €
2005
5.282.370 €
1.950.000 €
450.760 €
649.689 €
2006
5.282.370 €
1.950.000 €
450.760 €
660.000 €
2007
7.018.587 €
1.950.000 €
450.760 €
660.000 €
2008
7.053.932 €
2.200.000 €
450.760 €
660.000 €
2009
6.383.437 €
2.200.000 €
450.760 €
660.000 €
2010
5.763.116 €
2.200.000 €
372.415 €
660.000 €
2011
5.000.000 €
2.200.000 €
359.760 €

Subvenció anual de l’Estat i la Generalitat de Catalunya a les fundacions amb dependència orgànica dels partits polítics. Font: Elaboració pròpia a través de les dades del BOE i del DOGC.

En el quadre es poden veure els imports anuals que l’Estat i la Generalitat de Catalunya concedeixen a les fundacions dels partits polítics. La irrupció de la crisi ha comportat una disminució gradual d’aquesta ajuda que el 2007 s’havia incrementat en un 20% per a corregir l’eliminació de les donacions anònimes com a conseqüència de la reforma de la llei de finançament dels partits. Tanmateix, no s’han pogut afegir les subvencions directes d’altres institucions o els convenis bilaterals amb altres departaments de la Generalitat perquè no segueixen el mateix sistema de convocatòria ordinària que el Ministeri de Cultura i el Departament de Justícia. En el cas de la Diputació de Barcelona, va transcendir que aquesta institució atorga sense concurs el 83% de les subvencions.[9]

Un altre aspecte a destacar del quadre és la consolidació de la “cartel·lització” política a partir del 2001. És a dir: l’augment considerable d’ajudes econòmiques de l’Estat a les fundacions dels partits respecte l’any anterior.

Malgrat aquest finançament públic, les fundacions dels partits han buscat altres vies de finançament privades com els convenis amb entitats bancàries, altres institucions i donacions d’empreses. Aquesta pràctica,  en algunes ocasions, s’ha vist tacada de dubte en relació a suposats episodis de finançament irregular dels partits. Tot i que la gran majoria de fundacions dels partits polítics han patit algun fet polèmic en relació a la seva gestió econòmica en benefici del partit, l’escàndol que ha malmès la reputació dels party tanks catalans ha estat l’anomenat “Cas Palau”.

Amb tot, les fundacions dels partits polítics tenen un llarg camí per recórrer a l’hora de demostrar la seva funció de catalitzadors d’idees en benefici de la societat. De reptes no els en falten: crisi econòmica, autogovern, cohesió social, desafecció política, etc... Però fins que no es demostri el contrari, encara pesa molt l’instrumentalització que en fan els partits. Ras i curt: poc think i molt tank.



[1] Boletín Oficial del Estado (30 març 1994), núm.76.
[2] Boletín Oficial del Estado (11 agost 1995), núm. 191, p.25.193.
[3] Boletín Oficial del Estado (16 octubre 2002), núm. 248, p.36.433.
[4] CORTÉS, P. “Com es financen els partits polítics”. Vic: Eumo editorial, 2008, p.33.
[5] PÉREZ FRANCESCH, J.L. “La financiación de los partidos políticos en España. Consideraciones a partir de los informes del Tribunal de Cuentas y de la nueva Ley Orgánica 8/2007, de 4 de julio”. Papers (2009), núm.92, p.249-271.
[6] Ibídem.
[7] BOTELLA, J. “Les fundacions i els partits polítics”. Nous Horitzons Vol.49 (2010), núm.198, p.44-48.

[8] GÓMEZ, L. “El Consejo de Europa suspende a España por la oscura financiación de los partidos”. El País [Madrid] (25  abril 2011),  núm.12359, p. 16.
[9] NOGUER, M. “La Diputación de Barcelona atorga sin concurso el 82% de las subvenciones”. El País [Edició digital] (8 agost 2012) http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/08/07/catalunya/1344367240_546941.html

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Les fundacions dels partits: poc ‘think’ i molt ‘tank’ (1)


En general, la ciència política s’ha referit a les fundacions dels partits polítics com a think tanks (party tanks) o laboratoris d’idees per la missió que desenvolupen de creació de pensament i elaboració de propostes de govern. Europa té una gran tradició d’aquestes organitzacions. En aquest sentit, la Fabian Society, creada a Londres el 1884, es considera el tanc d’idees més antic del món. A Alemanya, les fundacions de les formacions polítiques (Friedrich Ebert Stiftung, Konrad AdenauerStiftung o la Friedrich NaumannStiftung) disposen de grans pressupostos i realitzen una gran tasca de cooperació internacional. A casa nostra, els party tanks no han assolit un nivell de desenvolupament tant profund i això, en part, es deu a les característiques del nostre sistema polític.

Filles de la “cartel·lització” de la política

Els partits polítics, tal i com els coneixem avui, esdevenen un actor central de la política en la segona meitat del segle XIX, amb la consolidació de la dinàmica electoral basada en el sufragi censitari a Gran Bretanya i altres països europeus. Aquests partits eren en realitat agrupacions de parlamentaris que s’unien per reforçar la seva influència en el parlament i concretar la seva acció política. Eren l’elit de la societat, representaven la nació i, en conseqüència, governaven l’Estat. Se’ls considerava “partits de quadres” i s’organitzaven de forma descentralitzada, amb pocs membres, composats de càrrecs electes i d’aspirants per substituir-los. Una estructura tan senzilla requeria pocs diners, que sortien de la seva pròpia butxaca o de la dels terratinents o burgesos industrials que els donaven suport. Així, doncs, no calien membres per finançar el partit.[1]



A principis del segle XX, l’ampliació del sufragi i la mobilització política de la classe treballadora més enllà dels sindicats va donar lloc a un nou tipus d’organització política basada en l’enquadrament de milers de membres per tot el territori. En els “partits de masses”, els membres representaven els interessos d’un segment de la societat ―els obrers― que s’articulaven per fer front a l’elit política establerta. Aquesta conjuntura partia d’una estructura orgànica piramidal, centralitzada i cohesionada. El poder del partit residia en els líders de l’organització, més que no pas en els càrrecs parlamentaris que estaven supeditats a les directrius del partit. Aquesta dimensió organitzativa va ser batejada per Michels[2] com “la llei de ferro de l’oligarquia”. En aquest esquema, els militants eren l’actor essencial del partit i sostenien econòmicament les activitats i, quan era necessari, el sou dels seus candidats fins que arribaven al càrrec públic.

A partir de la II Guerra Mundial, els partits polítics van convertir-se en organitzacions que intentaven arribar al màxim nombre de gent. L’any 1966, Kirchheimer[3] va definir aquest nou model de partit com catch-all party i va localitzar-ne les principals característiques:
a)      Disminució del radicalisme dels components ideològics dels partits per assolir una irradiació més àmplia.
b)      Els líders dels partits concentren més poder i passen a ser jutjats en funció de les aportacions que plantejaven per solucionar les problemàtiques socials.
c)      Pèrdua progressiva de valor dels militants.
d)     Els partits es dirigeixen a tota la població; no a una classe social concreta.
e)      Recerca de més i millors relacions amb les agrupacions socials independentment de les posicions ideològiques.

D’acord amb això, les estructures jeràrquiques d’afiliació massiva no resulten tan importants com la disponibilitat de mitjans de comunicació per connectar amb l’elector. Per aquest motiu, la figura del militant passa a ser secundària i les quotes d’afiliació no constitueixen la font principal de finançament perquè els ingressos públics guanyen importància a través de les remuneracions dels càrrecs governamentals, els ingressos per als grups parlamentaris, les subvencions electorals, etc. Aquesta situació porta als autors a buscar noves formules per identificar els partits. La denominació més estesa en l’àmbit acadèmic va ser la de “càrtel de partits”, encunyada per Katz i Mair[4] a mitjans dels anys 90 i que presenta les següents característiques:

a)      Els partits han desplaçat el pes de la militància als càrrecs públics;
b)      s’ha incrementat notablement el cost de les seves activitats, principalment a causa de l’allargament de les campanyes electorals;
c)      i el finançament esdevé majoritàriament d’origen públic.

En aquest context, els partits polítics ocupen una situació gairebé monopolística en l’entramat institucional i en les estructures de l’estat, però estan perdent protagonisme en l’exercici de funcions que històricament havien acaparat, com la canalització i l’articulació d’interessos socials o la mobilització política. Segons Vallès,[5] els partits polítics tenen una gran visibilitat tant per la funció que tenen reconeguda en la gestió dels processos institucionals (eleccions, parlaments, executius...), com per l’extensió de la presència que han estat capaços de guanyar més enllà del previst en aquell reconeixement. Aquesta presència d’aparença invasora ha constituït una característica definitòria d’una etapa determinada en l’evolució de l’estat contemporani. En aquest sentit, s’ha pogut parlar d’un «estat de partits», de «partitocràcia» o de «democràcia de partits». L’origen d’aquest preeminència es fonamenta en la combinació d’alguns factors importants, com:[6]

-          La posició pràcticament monopolística que els partits posseeixen en la selecció del personal polític, establint les formes de promoció de candidats a les posicions electives i, en alguns països, als càrrecs no electius de direcció pública.

-          El protagonisme formal que exerceixen en el funcionament de les institucions centrals de l’estat (parlaments i governs) i en la regulació dels seus procediments (normes constitucionals, electorals i d’altres).

-          La professionalització i el reforçament dels aparells directius dels partits, convertits en «professional partnerships» amb interessos comuns i deslligats del seu caràcter original d’associacions ciutadanes.

-          El finançament estatal dels partits i de les seves activitats, que substitueix en gran part el finançament aportat pels afiliats del partit o per altres fonts privades.

Tot i les problemàtiques polítiques que afecten la democràcia ―desafecció, desmobilització, deslegitimació, volatilitat electoral o realineament partidista―, no s’ha produït una erosió real dels partits. Ans al contrari. Encara que en alguns aspectes les formacions polítiques hagin perdut poder ―en general, lleialtats partidistes menys intenses, menor percentatge de militants  o identitats polítiques menys diferenciades―, en altres aspectes la seva posició s’ha vist enfortida.[7] En aquest sentit, la “cartel·lització” ha comportat l’assentament dels partits en les institucions  i una dependència dels ingressos públics. La pèrdua d’afiliació de les formacions càrtel s’ha traduït en un afebliment de la seva presència en la societat civil; però la fragilitat del vincle amb la ciutadania ha quedat compensada abastament pels recursos econòmics i materials aportats per l’Estat. D’acord amb això, els partits reben finançament públic a canvi de la seva aportació de programes, del subministrament de candidats a dirigir les institucions i de la seva activitat per defensar l’actuació de l’Estat davant del conjunt de la ciutadania.



En el sistema de partits “càrtel” no és tan greu perdre electors com perdre quota electoral, sobretot si aquesta comporta perdre quota a les institucions. En aquest sentit, l’Estat protegeix als partits legalment i constitucional. L’alternança en el poder està garantida i els qui van a l’oposició compten amb un finançament suficient per mantenir les opcions de tornar al poder.

En darrer terme, els partits esdevenen establishment i posen barreres a l’accés de nous partits. Com que el finançament és a posteriori, només en podran obtenir aquells que hagin disposat d’una part del mercat electoral prou gran. En conseqüència, els partits petits tendeixen a desaparèixer. De la mateixa manera, per a què puguin entrar nous partits en el sistema, aquests hauran d’extremar el populisme i les opcions extremistes. La gran majoria de partits apareguts a Europa en els darrers vint anys són partits d’extrema dreta o esquerra.

Des de finals del segle XX s’aprecia una important erosió de la legitimitat de la gran majoria de partits polítics catalans. Però aquest desgast progressiu no ha anat associat a un descens de la força organitzativa dels partits. Contràriament, els quadres polítics van emprendre estratègies efectives per tal de mantenir i protegir el seu poder. La principal va ser un acord típic dels cartel party per augmentar els ingressos procedents del finançament públic.[8] Això els va permetre incrementar les despeses de personal augmentant, en contra del que suggereixen les dades d’afiliació, la importància dels professionals de la política en la vida del partit. En aquest context, l’extensió de les fundacions polítiques s’emmarca en la “cartel·lització” d’uns partits polítics espanyols amb una afiliació molt baixa i una organització molt centralitzada. Les contribucions econòmiques dels militants representen menys del 5% dels recursos dels partits;[9] raó per la qual es va fer imprescindible el finançament públic.

L’excés de finançament públic pot alimentar una sèrie de problemes, com la gran amenaça de la democràcia: la corrupció. Segons Joan Rodríguez, “la subvenció pública no solament no evita la corrupció, sinó que fins i tot la pot incentivar indirectament, perquè deixa al partit que governa un elevat marge de discreció en la decisió de nous ajuts públics i, al mateix temps, no l’incentiva a contenir la despesa”.[10] A Espanya, els principals partits que han governat les administracions han experimentat casos de finançament il·lícit: Filesa, Naseiro, Casinos, Pallerols, etc.

Tot amb tot, el sistema de partits “càrtel” ha reforçat la conversió dels partits en establishment i la vertebració d’estructures que contribueixin a la sostenibilitat de la classe política. Tot i que originàriament no van ser creades amb aquesta finalitat, les fundacions dels partits han esdevingut una baula més d’aquesta cadena d’enfortiment de l’Estat de partits.



[1] RODRÍGUEZ, J. “Europa sense polítics professionals? Els partits polítics i el seu finançament”. Pensem Europa Vol.1 (2009), núm.1, p.26-37.
[2] MICHELS, R. “Los partidos políticos. Un estudio sociológico de las tendencias oligárquicas de la democracia moderna”. Buenos Aires: Amorrortu editores, 2008.
[3] Vegeu KIRCHHEIMER, O. “The Transformation of the Western European Party Systems” a LAPALOMBARA, J. I MYRON, W. (eds). “Political Parties and Political Development”. Princeton: Princeton University Press, 1966.
[4] KATZ, R. i MAIR, P. (eds.) “How Parties Organize. Change and Adaptation in Party Organizations in Western Democracies”. London: Sage, 1994.
[5] VALLÈS, J.M. “Ciutadania i partits polítics: Una relació problemàtica”. Via (2011), núm.12, p.124-135.
[6] Ibídem, p.127.
[7] KATZ, R. i  MAIR, P.  “El partido Cartel. La transformación de los modelos de partidos y de la democracia de partidos” en Zona Abierta (2004)108/109: pp. 8-42.
[8] BARBERÀ, O. et al. “Cambios políticos y evolución de los partidos en Cataluña (1955-2007)”. Institut de Ciències Polítiques i Socials (2009) WP núm. 277, p.29.
[9] COLOMER, J. “España y Portugal: regímenes de liderazgo de partido”, p.210. A: COLOMER, J. (dir.): “La política en Europa. Introducción a las instituciones de quince países”. Barcelona: Ariel, 1995.
[10] RODRÍGUEZ, J. “Europa sense polítics professionals? Els partits polítics i el seu finançament”, 36.