dilluns, 15 d’octubre del 2012

Les fundacions dels partits: poc ‘think’ i molt ‘tank’ (1)


En general, la ciència política s’ha referit a les fundacions dels partits polítics com a think tanks (party tanks) o laboratoris d’idees per la missió que desenvolupen de creació de pensament i elaboració de propostes de govern. Europa té una gran tradició d’aquestes organitzacions. En aquest sentit, la Fabian Society, creada a Londres el 1884, es considera el tanc d’idees més antic del món. A Alemanya, les fundacions de les formacions polítiques (Friedrich Ebert Stiftung, Konrad AdenauerStiftung o la Friedrich NaumannStiftung) disposen de grans pressupostos i realitzen una gran tasca de cooperació internacional. A casa nostra, els party tanks no han assolit un nivell de desenvolupament tant profund i això, en part, es deu a les característiques del nostre sistema polític.

Filles de la “cartel·lització” de la política

Els partits polítics, tal i com els coneixem avui, esdevenen un actor central de la política en la segona meitat del segle XIX, amb la consolidació de la dinàmica electoral basada en el sufragi censitari a Gran Bretanya i altres països europeus. Aquests partits eren en realitat agrupacions de parlamentaris que s’unien per reforçar la seva influència en el parlament i concretar la seva acció política. Eren l’elit de la societat, representaven la nació i, en conseqüència, governaven l’Estat. Se’ls considerava “partits de quadres” i s’organitzaven de forma descentralitzada, amb pocs membres, composats de càrrecs electes i d’aspirants per substituir-los. Una estructura tan senzilla requeria pocs diners, que sortien de la seva pròpia butxaca o de la dels terratinents o burgesos industrials que els donaven suport. Així, doncs, no calien membres per finançar el partit.[1]



A principis del segle XX, l’ampliació del sufragi i la mobilització política de la classe treballadora més enllà dels sindicats va donar lloc a un nou tipus d’organització política basada en l’enquadrament de milers de membres per tot el territori. En els “partits de masses”, els membres representaven els interessos d’un segment de la societat ―els obrers― que s’articulaven per fer front a l’elit política establerta. Aquesta conjuntura partia d’una estructura orgànica piramidal, centralitzada i cohesionada. El poder del partit residia en els líders de l’organització, més que no pas en els càrrecs parlamentaris que estaven supeditats a les directrius del partit. Aquesta dimensió organitzativa va ser batejada per Michels[2] com “la llei de ferro de l’oligarquia”. En aquest esquema, els militants eren l’actor essencial del partit i sostenien econòmicament les activitats i, quan era necessari, el sou dels seus candidats fins que arribaven al càrrec públic.

A partir de la II Guerra Mundial, els partits polítics van convertir-se en organitzacions que intentaven arribar al màxim nombre de gent. L’any 1966, Kirchheimer[3] va definir aquest nou model de partit com catch-all party i va localitzar-ne les principals característiques:
a)      Disminució del radicalisme dels components ideològics dels partits per assolir una irradiació més àmplia.
b)      Els líders dels partits concentren més poder i passen a ser jutjats en funció de les aportacions que plantejaven per solucionar les problemàtiques socials.
c)      Pèrdua progressiva de valor dels militants.
d)     Els partits es dirigeixen a tota la població; no a una classe social concreta.
e)      Recerca de més i millors relacions amb les agrupacions socials independentment de les posicions ideològiques.

D’acord amb això, les estructures jeràrquiques d’afiliació massiva no resulten tan importants com la disponibilitat de mitjans de comunicació per connectar amb l’elector. Per aquest motiu, la figura del militant passa a ser secundària i les quotes d’afiliació no constitueixen la font principal de finançament perquè els ingressos públics guanyen importància a través de les remuneracions dels càrrecs governamentals, els ingressos per als grups parlamentaris, les subvencions electorals, etc. Aquesta situació porta als autors a buscar noves formules per identificar els partits. La denominació més estesa en l’àmbit acadèmic va ser la de “càrtel de partits”, encunyada per Katz i Mair[4] a mitjans dels anys 90 i que presenta les següents característiques:

a)      Els partits han desplaçat el pes de la militància als càrrecs públics;
b)      s’ha incrementat notablement el cost de les seves activitats, principalment a causa de l’allargament de les campanyes electorals;
c)      i el finançament esdevé majoritàriament d’origen públic.

En aquest context, els partits polítics ocupen una situació gairebé monopolística en l’entramat institucional i en les estructures de l’estat, però estan perdent protagonisme en l’exercici de funcions que històricament havien acaparat, com la canalització i l’articulació d’interessos socials o la mobilització política. Segons Vallès,[5] els partits polítics tenen una gran visibilitat tant per la funció que tenen reconeguda en la gestió dels processos institucionals (eleccions, parlaments, executius...), com per l’extensió de la presència que han estat capaços de guanyar més enllà del previst en aquell reconeixement. Aquesta presència d’aparença invasora ha constituït una característica definitòria d’una etapa determinada en l’evolució de l’estat contemporani. En aquest sentit, s’ha pogut parlar d’un «estat de partits», de «partitocràcia» o de «democràcia de partits». L’origen d’aquest preeminència es fonamenta en la combinació d’alguns factors importants, com:[6]

-          La posició pràcticament monopolística que els partits posseeixen en la selecció del personal polític, establint les formes de promoció de candidats a les posicions electives i, en alguns països, als càrrecs no electius de direcció pública.

-          El protagonisme formal que exerceixen en el funcionament de les institucions centrals de l’estat (parlaments i governs) i en la regulació dels seus procediments (normes constitucionals, electorals i d’altres).

-          La professionalització i el reforçament dels aparells directius dels partits, convertits en «professional partnerships» amb interessos comuns i deslligats del seu caràcter original d’associacions ciutadanes.

-          El finançament estatal dels partits i de les seves activitats, que substitueix en gran part el finançament aportat pels afiliats del partit o per altres fonts privades.

Tot i les problemàtiques polítiques que afecten la democràcia ―desafecció, desmobilització, deslegitimació, volatilitat electoral o realineament partidista―, no s’ha produït una erosió real dels partits. Ans al contrari. Encara que en alguns aspectes les formacions polítiques hagin perdut poder ―en general, lleialtats partidistes menys intenses, menor percentatge de militants  o identitats polítiques menys diferenciades―, en altres aspectes la seva posició s’ha vist enfortida.[7] En aquest sentit, la “cartel·lització” ha comportat l’assentament dels partits en les institucions  i una dependència dels ingressos públics. La pèrdua d’afiliació de les formacions càrtel s’ha traduït en un afebliment de la seva presència en la societat civil; però la fragilitat del vincle amb la ciutadania ha quedat compensada abastament pels recursos econòmics i materials aportats per l’Estat. D’acord amb això, els partits reben finançament públic a canvi de la seva aportació de programes, del subministrament de candidats a dirigir les institucions i de la seva activitat per defensar l’actuació de l’Estat davant del conjunt de la ciutadania.



En el sistema de partits “càrtel” no és tan greu perdre electors com perdre quota electoral, sobretot si aquesta comporta perdre quota a les institucions. En aquest sentit, l’Estat protegeix als partits legalment i constitucional. L’alternança en el poder està garantida i els qui van a l’oposició compten amb un finançament suficient per mantenir les opcions de tornar al poder.

En darrer terme, els partits esdevenen establishment i posen barreres a l’accés de nous partits. Com que el finançament és a posteriori, només en podran obtenir aquells que hagin disposat d’una part del mercat electoral prou gran. En conseqüència, els partits petits tendeixen a desaparèixer. De la mateixa manera, per a què puguin entrar nous partits en el sistema, aquests hauran d’extremar el populisme i les opcions extremistes. La gran majoria de partits apareguts a Europa en els darrers vint anys són partits d’extrema dreta o esquerra.

Des de finals del segle XX s’aprecia una important erosió de la legitimitat de la gran majoria de partits polítics catalans. Però aquest desgast progressiu no ha anat associat a un descens de la força organitzativa dels partits. Contràriament, els quadres polítics van emprendre estratègies efectives per tal de mantenir i protegir el seu poder. La principal va ser un acord típic dels cartel party per augmentar els ingressos procedents del finançament públic.[8] Això els va permetre incrementar les despeses de personal augmentant, en contra del que suggereixen les dades d’afiliació, la importància dels professionals de la política en la vida del partit. En aquest context, l’extensió de les fundacions polítiques s’emmarca en la “cartel·lització” d’uns partits polítics espanyols amb una afiliació molt baixa i una organització molt centralitzada. Les contribucions econòmiques dels militants representen menys del 5% dels recursos dels partits;[9] raó per la qual es va fer imprescindible el finançament públic.

L’excés de finançament públic pot alimentar una sèrie de problemes, com la gran amenaça de la democràcia: la corrupció. Segons Joan Rodríguez, “la subvenció pública no solament no evita la corrupció, sinó que fins i tot la pot incentivar indirectament, perquè deixa al partit que governa un elevat marge de discreció en la decisió de nous ajuts públics i, al mateix temps, no l’incentiva a contenir la despesa”.[10] A Espanya, els principals partits que han governat les administracions han experimentat casos de finançament il·lícit: Filesa, Naseiro, Casinos, Pallerols, etc.

Tot amb tot, el sistema de partits “càrtel” ha reforçat la conversió dels partits en establishment i la vertebració d’estructures que contribueixin a la sostenibilitat de la classe política. Tot i que originàriament no van ser creades amb aquesta finalitat, les fundacions dels partits han esdevingut una baula més d’aquesta cadena d’enfortiment de l’Estat de partits.



[1] RODRÍGUEZ, J. “Europa sense polítics professionals? Els partits polítics i el seu finançament”. Pensem Europa Vol.1 (2009), núm.1, p.26-37.
[2] MICHELS, R. “Los partidos políticos. Un estudio sociológico de las tendencias oligárquicas de la democracia moderna”. Buenos Aires: Amorrortu editores, 2008.
[3] Vegeu KIRCHHEIMER, O. “The Transformation of the Western European Party Systems” a LAPALOMBARA, J. I MYRON, W. (eds). “Political Parties and Political Development”. Princeton: Princeton University Press, 1966.
[4] KATZ, R. i MAIR, P. (eds.) “How Parties Organize. Change and Adaptation in Party Organizations in Western Democracies”. London: Sage, 1994.
[5] VALLÈS, J.M. “Ciutadania i partits polítics: Una relació problemàtica”. Via (2011), núm.12, p.124-135.
[6] Ibídem, p.127.
[7] KATZ, R. i  MAIR, P.  “El partido Cartel. La transformación de los modelos de partidos y de la democracia de partidos” en Zona Abierta (2004)108/109: pp. 8-42.
[8] BARBERÀ, O. et al. “Cambios políticos y evolución de los partidos en Cataluña (1955-2007)”. Institut de Ciències Polítiques i Socials (2009) WP núm. 277, p.29.
[9] COLOMER, J. “España y Portugal: regímenes de liderazgo de partido”, p.210. A: COLOMER, J. (dir.): “La política en Europa. Introducción a las instituciones de quince países”. Barcelona: Ariel, 1995.
[10] RODRÍGUEZ, J. “Europa sense polítics professionals? Els partits polítics i el seu finançament”, 36.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada