dimecres, 13 de febrer de 2013

El model italià de laboratoris d'idees




L’estàndard italià de think tanks es basa en la tipologia d’«Organitzacions d’investigació contractada»; és a dir: la motivació de la recerca neix de l’encàrrec d’un client. No obstant això, els instituts italians no són tan dependents dels contractes d’investigació com pot semblar a priori. El 60% dels ingressos d’aquestes organitzacions venen de contribucions no condicionades i la resta provenen dels contractes. La Fondazione Agnelli o el Centro Studi Investimenti Sociali en són bons exemples. Segons Sonia Lucarelli i Claudio Radaelli,[1] la relació entre client i institució és dialèctica. En molts casos, el primer acudeix al centre de pensament amb una idea molt vague i aquest té marge per reformular  la sol·licitud inicial. En aquest sentit, un dels eslògans més utilitzat entre els laboratoris d’idees italians diu que l’oferta educa la demanda de recerca.

Un altre tipologia de think tanks italians són els que adopten una orientació ideològica concreta com la Fondazione Einaudi; però malgrat el proselitisme que pregonen no tenen una política comunicativa agressiva com els «centres militants» nord-americans. Els estudiosos italians[2] els conceben més aviat com clubs polítics on els seus membres debaten sobre temes d’actualitat política i publiquen ocasionalment algun article o organitzen actes. Ideazione, MicroMega o Liberal són exemples d’aquests clubs.


[1] LUCARELLI, S.; RADAELLI, C. “Italy: think tanks and the political system”, p.92. A: STONE, D.; DENHAM, A. (eds).Think tank traditions. Policy research and the politics of ideas. Manchester: Manchester University Press, 2004.
[2] Ibídem

dimarts, 12 de febrer de 2013

La llei dificulta la fiscalització de les fundacions vinculades als partits




El Punt Avui analitza en la peça titulada les “Ombres enels comptes dels partits” el problema del finançament de les forces polítiques. En aquest sentit, els partits poden rebre aportacions d'empreses que treballen per a l'administració pública a través de les seves fundacions. Aquesta és una de les raons per les quals la llei de finançament de partits dificulta encara la fiscalització dels comptes de les forces polítiques i complica el fre normatiu a la corrupció. Els partits han acceptat ser sotmesos a un control més estricte durant els últims anys: el 2007 es van prohibir les donacions anònimes, la màxima fita aconseguida fins ara. L'última reforma de la llei, que va obtenir l'octubre de l'any passat el vistiplau del Senat, enduria les sancions i estrenyia el control del Tribunal de Comptes sobre els partits. Però la normativa deixa espais en la comptabilitat fora de fiscalització, especialment sobre les fundacions vinculades a les forces polítiques, i no compromet el Tribunal de Comptes a enllestir amb celeritat els seus informes tot i que les infraccions prescriuen als quatre anys de ser comeses. L'últim exercici dels partits revisat és el 2007.


Fundacions: menys control

Les fundacions vinculades als partits han de justificar les donacions que reben al Tribunal de Comptes. Però estan sotmeses a un control més lax. A diferència dels partits, que ho tenen prohibit, les fundacions poden rebre aportacions d'empreses privades que prestin serveis o facin obres per a l'administració o organismes públics. Tampoc ni estan sotmeses al límit de les donacions de 100.000 euros. Quan superen els 120.000 euros han de formalitzar-ho en un document públic.